02.173 - Educació artística - Aula 2

Públic

Amb aquest registre vull compartir el resultat d’un “experiment” que he fet recentment, el qual ha consistit a demanar a diverses persones del meu entorn que em descriguin amb tres adjectius.

 Crec que aquesta dinàmica ens convida a reflexionar sobre la importància de com emprem les paraules, com ens poden afectar, quina part de nosaltres mostrem al món i, en conseqüència, com ens perceben els altres. La tria d’aquestes paraules no és gens innofensiva, ja que un mateix adjectiu pot canviar radicalment segons el matís que se li doni. No és el mateix, per exemple, que et diguin que ets intel·ligent  a que et diguin empollona o que et diguin que ets una poruga quan potser només estàs sent prudent. Depenent de l’adjectiu escollit, ens podem imaginar dues persones completament diferents i, de la mateixa manera, la forma en què rebem aquests estímuls pot acabar condicionant directament la nostra seguretat i el nostre rendiment en qualsevol tasca. Aquest fenomen demostra la tesi de Kremer et al. (2018) sobre com el llenguatge actua com una eina per marcar diferències i demarcar i reforçar els bordes de la identitat. 

Així doncs, aquest exercici es converteix en una oportunitat per parlar de l’autoconcepte i de l’autoestima. Aquests valors, creences o perspectives que acaben afectant la nostra manera de fer i que ens condicionen el camí, les oportunitats i, en  conseqüència, els nostres èxits. Per això, hem de ser conscients de la importància d’una comunicació assertiva i sobre si és realment adequat o no que donem la nostra opinió gratuïtament. Vivim en una societat en la qual importa excessivament el que diu la resta, motiu pel qual tots hauríem de fer una mica d’introspecció abans de gosar posar un adjectiu a algú altre. En aquest punt, l’autoestima esdevé un autèntic espai de negociació, un dels “entre-lugares de las culturas” descrits per Yáñez Canal (2018), on xoquen la cultura interna del propi jo i la cultura externa del grup que ens avalua. 

A més, aquest experiment posa de manifest la dualitat de les nostres dues cares: aquella que volem mostrar, la més idònia, polida i acceptable, i aquella que ens guardem per a nosaltres mateixos, la que no ens agrada, la més imperfecta i, possiblement, la més vulnerable. Aquest desig d’ocultar les nostres debilitats ens ocasiona sovint un gran neguit, angoixa i ansietat perquè tenim por a la imperfecció en un territori social (Llorca, 2017) que ens jutja tant pel que mostrem com pel que ens veiem obligats a callar. 

Us deixo l’enllaç a la carpeta del drive per a que ho pogueu consultar

https://drive.google.com/drive/folders/1zCKYO5-5MmXT74XAn7ZIMqQm89YLUK98?usp=drive_link

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Kremer, L. [Liliana], Vanoli, F. [Fernando], Caillouette, J. [Jacques], Doré, C. [Chantal], Vatz Laaroussi, M. [Michèle], Yáñez Canal, C. [Carlos], Campos-Flores, L. [Linamar] i Segura, G. [Gisella]. (2018). Marcar diferencias, cruzar fronteras, demarcar y reforzar los bordes. A C. [Carlos] Yáñez Canal (ed.) Entre-lugares de las culturas (p. 57-81). Editorial Universidad Nacional de Colombia. 

Llorca, J. [Joaquín]. (2017). Paisaje sonoro y territorio. El caso del barrio San Nicolás en Cali, Colombia. Revista INVI, 32(89), 9–59.